-Us he d’explicar Plaerdemevida un somni que vaig tenir. Quan vostè dormia en una de les cambres principals en companyia de quatre donzelles, vas veure que Estefania venia amb un estadal encès, per no portar gaire llum, i que anava al nostre llit i mirava si dormíeu. I veié que totes dormíeu, però tu estaves alienada, que no sabies si dormies o vetllaves I vaig veure en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt silenciosament, perquè no fes soroll, i com trobà el meu senyor Tirant i el conestable, que ja s'estaven esperant. I anaven en gipons, amb capes i espases, i calçaven peücs de llana perquè no fessin soroll en passejar. Quan ells entraren, ella apagà el llum i es posà la primera, amb el conestable de la mà; després venia el virtuós. I ella, que en aquella situació semblava un mosso de cec, els portà a la meva cambra. Jo estava ben perfumada i algaliada, i no mal endreçada, vestida i no pas despullada. Tirant em tenia en els seus braços i em portava per la cambra besant-me molt sovint. I jo li deia"Deixa'm, Tirant, deixa'm!" I ell em posava sobre el llit de repòs.Jo agafava un llibre d'hores i deia: "Tirant, jo t'he deixat venir ací per satisfer-te una mica, pel gran amor que sento per tu." Però Tirant dubtava si fer el que jo li deia. I vaig segur dient: "Si tu m'estimes, per res no et deus estar d'assegurar-me dels temors futurs. I és que aquest compromís que jo he adquirit pel teu amor, no s'avé amb una donzella de tan elevada posició com jo sóc. No em deneguis el que et demano, car la meva castedat, en la qual jo he viscut, lliure de pecat, és lloable. És a precs d'Estefania que has obtingut aquesta amorosa gràcia, que m'ha deixat cremada per amor digne. Per la qual cosa et prego que et vulguis acontentar amb la gràcia que has aconseguit sota la responsabilitat i la culpa d'Estefania." "Per l'extrema i desaforada angoixa -deia Tirant- que veig que passa la majestat vostra, sereu condemnada per tots aquells qui senten l'amor, ja que us armeu, amb ofensa, contra vós mateixa. Però, amb tot, no vull que desconfieu del fet que jo falti a la meva paraula. I, amb tota confiança, jo creia que vós consentiríeu a la meva voluntat sense témer els perills futurs. Però, ja que a vostra altesa això no li plau i em voleu defraudar tant, jo em dono per content de fer tot allò que plaurà a la vostra majestat." "Calla, Tirant- deia jo -, i no t'angoixis per res, car la meva noblesa jau sota el teu amor." I li vaig fer jurar que no m’enutjaria contra la meva voluntat: "I posat cas que ho volguessis cometre, no seria poc el dany i l'angoixa que tu em daries; i seria tanta que de tu em lamentaria la resta de la meva vida, car la virginitat, un cop perduda, no es pot reparar." I he somiat totes aquestes coses, que vós dèieu a ell i ell a vós.
Després, en visió, vaig veure com ell em besava molt sovint, em vaig desfer la clotxeta dels pits, i comem besava amb molta pressa les mamelles. I quan m’hagué ben besada, em volia posar la mà davall la falda per cercar-me les puces. I jo no ho volia consentir i li deia: "Temps vindrà que el que tant desitges estarà a la teva disposició, i la virginitat que jo conservo serà per a tu." Després posà la seva cara sobre la meva i tenint els braços sobre el meu coll i els meus en el seu, lligats com els sarments en els arbres, em va robar amorosos petons.
Estefania estava sobre aquell llit amb les cames que, al meu parer, li blanquejaven, deia sovint: "Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de mi i no em vulgueu matar del tot." I Tirant que li deia: "Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor amb aquests crits? No sabeu que moltes vegades les parets tenen orelles?" I ella prenia el llençol i se'l posava a la boca i l'estrenyia fort amb les dents per no cridar. I no es pogué estar, al cap d'una estona, de fer un crit: "Trista, què faré? El dolor em força a cridar i, segons que veig, haveu decidit de matar-me." Llavors el conestable li tancà la boca.
La teva ànima amb aquell saborós lament, es planyia de la seva desventura i experimentà alguns sentiments d’amor que desconeixia, i es doblà la teva passió per Hipòlit perquè tu no participaves en aquells besos, així com ho feia jo amb Tirant i els conestable amb Estefania. Quan més en pensaves més dolor et senties i em semblà que vas agafar una mica d’aigua i et vas rentar el cos, els pits i el ventre per posar remei al teu dolor. Al cap d’un instant, el teu esperit, que continuava mirant pel forat va veure que Estefania estenia els braços, abandonant-se i retent les armes però digué: "Vés-te'n, cruel amb poca amor, que no tens pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violat la castedat. Oh sens fe! De quina pena seràs digne, si jo no et vull perdonar? I, com més em planyo de tu, més fort t'estimo. On és la fe, que tu m'has trencat? On és la teva mà dreta, ajustada amb la meva? On són els sants que feien de testimoni, els quals ahir foren anomenats per la teva falsa boca, que em prometeres que no em faries mal ni m'enganyaries? Quina gosadia la teva que, a consciència, hagis volgut robar la despulla de la meva virginitat, essent tu un home de tanta consideració, i perquè la veritat de la meva querella sigui més ben coneguda...!" , cridant jo i Tirant i mostren la camisa i digué: "Aquesta sang meva, per força, l'amor l'haurà de reparar." I deia tot això amb llàgrimes als ulls. Després digué: "Qui s'agradarà de mi, ni qui es fiarà de mi, que no m'he sabut guardar a mi mateixa? Com guardaré una altra donzella que em sigui encomanada? Solament trobo consol en una cosa: que no he fet res que perjudiqui l'honor del meu marit, al contrari, he fet la seva voluntat, encara que a desgrat meu. A les meves bodes no hi han vingut els cortesans, ni el capellà no s'ha vestit per dir missa. No hi ha vingut la meva mare ni les meves parentes. No han tingut feina a despullar-me ni a vestir-me la camisa nupcial. No m'han pujat al llit per força, car jo sola hi he sabut pujar. No han tingut feina els ministrils a tocar ni a cantar, ni els cavallers cortesans a dansar, que han estat unes bodes sordes. Però tot el que he fet ha estat per a la satisfacció del meu marit." De coses com aquestes, Estefania en deia moltes.
Després de tot això, quan el dia ja s’acostava jo i Tirant conhortàvem tan bé com podíem. Al cap d’una bona estona, quan els galls tornaren a cantar, jo pregava humilment a Tirant que marxés perquè no el veiés ningú del castell. I Tirant em suplicava que li concedís la gràcia d’alliberar-lo del jurament, perquè pogués obtenir el victoriós triomf que desitjava, així com l’havia obtingut el seu cosí. Però jo no vaig volgué i vaig sortir victoriosa de la batalla. I quan ell havia marxat, em vaig despertar i no vaig veure res, ni Hipòlit ni ningú.
Per cert, que dolorós és despertar, quan se somia un bon somni.
No hay comentarios:
Publicar un comentario